top of page

cat    eng

_62A6217.SD.jpg

Range in 
Between

Recerca

INTRODUCCIÓ
Recerca històrica conceptual

Range in Between  és una instal·lació que posa en relació la llum, el gènere i el cos. 

01

CERCLE1_cat.jpg
CERCLE2_cat.png

02

CERCLE3_cat.jpg

03

01

01

Captura de Pantalla 2024-01-17 a les 11.54.31.png

Es concep la llum com a element central de la proposta visual i alhora conceptual; el cos com a matèria i canal transmissor; i el gènere com una part essencial del que ens constitueix com a individus i es reflecteix en la societat.

La llum com a font inspiradora i iniciadora de la proposta visual, juga amb el pensament i concepció filosòfica - social del gènere no binari expressant- se a través del cos. El cos, la matèria a través de la qual veiem la difracció ens permet veure l’evolució i el canvi constant en el qual ens trobem com a societat. Uns cossos que cada cop més conformen el gènere i es separen de les diversitats sexuals i la sexualitat en què sens codifica encara avui en dia. Parlem d’un nou espai no binari enfocat al gènere, però que es pot situar en qualsevol espai de la societat, generant moviment, flexibilitat i canvi constant.

 

Aquesta proposta aposta per utilitzar la llum com a eix vertebrador aprofitant les seves qualitats físiques. Amb un estudi de la història de la llum, les descobertes científiques i en connexió amb l’art, veiem com la vida i la creença d’una societat queda palesa també a través de la llum. Associant aquest concepte amb la història del gènere i les diferències de gènere viscudes al llarg del temps i sobretot enfocat a partir de l’Edat Mitjana creem una instal·lació immersiva, que et fa sentir, mirar i deixar-te portar per un espai sensorial i de pensament, que pretén obrir reflexions i alhora, qüestionar-se a un mateix. 

02

02

CERCLE2_cat.png

Font de llum, ull, i receptor (matèria)

Gràcies a aquest segon triangle hem pogut investigar les vinculacions sociocultural i evolucionar el concepte en aquesta recerca que us explicàvem anteriorment. Ha obert moltes portes que podrem seguir indagant. 

 

Una altra perspectiva d’aquest treball instal·latiu és la relació física entre la llum, la matèria i l’ull que mira. Sense un dels tres representants no veuríem el món igual.

 

La llum en si és invisible, només la podem veure quan toca qualsevol matèria, que fa que arribi als nostres ulls. Alhora és la font principal per generar vida i poder veure.

 

L’ull representa la mirada humana, la imatge visual que el nostre cervell genera - la part fisiològica i la part simbòlica i de càrrega històrica-social; com la llum ha estat vista per la nostra cultura? Com això ha creat simbolismes i ens ha constituït com a societat?

 

La matèria és receptora i emissora, és el transmissor entre la llum i l’ull que mira. Així, depenent dels materials en què rebota la llum rebrem unes freqüències o unes altres que condicionarà el que llegirà el cervell i representarà en imatge visual. A l’hora de contextualitzar la imatge, també hi juga una part essencial la perspectiva visual i de l’entorn on som, ja que uns elements afecten els altres.

 

No podem obviar, doncs, que els tres elements es conjuren entre ells i generen els paràmetres de percepció visual que tenim del món. Aquí és on eS situa la investigació: cercar entre aquests elements per trobar connexions vinculants i aportar noves maneres de representació artística i afectació al públic buscant els límits de l’ull en aquestes freqüències. La investigació es basa en l’espectre visible, que, en resum, és l’espectre que els humans podem veure de la llum, des

de l’ultraviolat a l’infraroig, freqüències visibles per a l’ésser humà representades en colors.

03

03

CERCLE3_cat.jpg

Espectre visible, espectre no visible, especte afectiu

El color és una invenció, no és real, la llum impressiona l’òrgan visual, amb tot el seu sistema òptic, i produeix sensacions cromàtiques que no són iguals per a tots. En ser una invenció, el color conté moltes convencions culturals, històriques, socials que poden descobrir-se i qüestionar-se. Hi ha colors que estan travessats per idees relacionades amb les religions, el poder o les convencions de gènere i que donen una visió molt concreta. Ara bé, la història del color sempre ha sigut canviant; mai s’han vist les coses de la mateixa manera ni en totes les cultures per igual. Seguint aquest patró: una història canviant i una societat canviant possibilita, avui, seguir en aquesta evolució. Com a resultat de tot plegat, aquesta instal·lació vincula i fusiona la visió àmplia no binària de gènere amb l’espectre visible de la llum. Per tant, contempla la divisió de la llum blanca amb les diferents freqüències cromàtiques visibles, com a analogia de la diversitat de gènere, no blanc ni negre, no home ni dona, sinó les possibilitats que cada persona sent, és. D’aquesta manera, se surt dels codis binaris i repressius d’identitat i expressió de gènere, i de totes les vulnerabilitats en representació al cos, des de la mirada codificada social i històrica actual.


 

Tenim un últim paràmetre que té més a veure amb la composició material, escultòrica i coreogràfica de la llum del làser, i com a resultat la instal·lació visual. Aquest procés ha format part de la creació des d’una mirada coreogràfica, una mirada compositiva de la matèria i la llum, la simplicitat del moviment suau del làser, continuo i concret, també aporta la sensibilitat de la vivència. Parlo de coreografia, parlo de moviment, parlo de cos i cossos que es desplacen a l’espai, a un espai ple de materialitat, de formes, de textures plenes i buides, que tenen formes concretes per expressar-se cap a l’espai i cap a les parets del continent que acull la proposta.

Un continent que acull també a la persona que mira i que es deixa guiar. Tot el conjunt és el que genera l’experiència. Doncs aquí tenim l’últim element que configura la proposta, el continent el qual acompanya la instal·lació. La seva materialitat, el seu significat, les dimensions, la forma, conformaran l’atmosfera que respirarà de l’espectador. 

_62A6153_edited_edited.jpg

En la recerca Bruixeria i contracultura gai, Arthur Evans escriu que a partir de l’inici del segle XIII comencen a trobar-se en Francia les primeres lleis que castigaven les pràctiques homosexuals i el travestisme. Aquestes pràctiques eren usuals en les festes de diferents cultures i comunitats dedicades a la fertilitat. Diu: portar robes apropiades al sexe oposat va ser sempre un dels rituals de la bruixeria, com ho va ser i ho continua sent pels pobles primitius, durant les seves festes de fertilitat, al llarg de la història del món. A partir d’aquest moment, l’homosexualitat i vestir-se amb robes del sexe contrari van començar a associar-se amb la bruixeria i van ser denominades com a actituds herètiques per l’església catòlica, condemnades i castigades amb mutilacions en els primers casos, i amb la mort en la foguera en cas de reincidir.

La introducció del déu cristià, home, al voltant del qual es va instaurar una institució portada només per homes, va produir el desplaçament de totes les deïtats femenines, dones o d’altres gèneres que hi havia a les religions antigues, i es va promoure i aplicar la submissió de la dona respecte l’home, la persecució de l’homosexualitat i el travestisme, alhora que es va erigir una masculinitat construïda entorn de la figura militar.

La investigadora Paula Allen descriu que diverses comunitats natives d’Amèrica del nord eren matriarcals, reconeixien positivament tant l’homosexualitat com al tercer gènere, la intersexualitat, i entenien el gènere en termes igualitaris, no en els termes de subordinació que el capitalisme cristià els va acabar imposant. Reemplaçar aquesta pluralitat espiritual ginecràtica amb un ésser suprem masculí, com va fer el cristianisme, diu Allen, va ser crucial per a sotmetre a les comunitats.

En altres societats precolonials d’Amèrica, es reconeixien fins a cinc o set gèneres diferents. Les assignacions de gènere no tenien a veure únicament amb els genitals, sinó que es tenien en compte els sentirs i les orientacions i desitjos sexuals, i en la combinació d’aquests sentirs i corporalitats es reconeixia el gènere com una multiplicitat. La quantitat de gèneres acceptats era designada per la quantitat d’identitats existents i no, en canvi, com una norma a complir o a la qual adaptar-se. Tampoc aquestes identitats eren fixes, podien canviar al llarg de la vida.

El sistema binari de gènere i l’heterosexualitat com a norma, el sistema sexe-gènere, es consolida en l’edat moderna, basant-se en la negació de la pluralitat de les identitats existents. María Lugones, apunta que la dicotomia home/dona, l’heterosexualisme, i el patriarcat estan inscrits amb majúscules, i hegemònicament en el significat mateix de l’establiment del gènere. La introducció del gènere binari va suposar la divisió estricta de tasques, rols, drets i obligacions per a homes i dones, negant qualsevol altra possible manifestació de gènere o orientació sexual.

Aquest sistema binari i excloent, en aquesta època també va ser aplicat a altres aspectes de la vida i de l’organització de les societats, i la figura del déu únic també se situa, a través de lx observadorx únicx, en el sistema de representació basat en la perspectiva lineal, característica del renaixement en l’art i l’arquitectura.

 

Aquesta perspectiva s’alinea per a culminar en un sol punt de fugida, situat en un horitzó fictici, definit per la línia de l’ull de lx observadorx. Segons Hito Steyerl en Els condemnats de la pantalla, la perspectiva lineal es basa en diverses negacions decisives. En primer lloc, s’ignora la curvatura de la Terra i l’horitzó es concep com una línia recta abstracta en la qual convergeixen tots els plans horitzontals. La línia de l’horitzó va ser un element clau per a la navegació, ja que va facilitar el sentit d’orientació de lxs marinerxs, el qual va permetre l’expansió de l’església catòlica i l’establiment de l’ordre patriarcal, capitalista i colonial modern. També, i aquí cita el treball d’Erwin Panofsky, la construcció d’una perspectiva lineal decreta, com a norma, el punt de vista d’unx solx espectadorx immòbil, amb un sol ull; i aquest punt de vista s’assumeix com a natural, científic i objectiu. Així, la perspectiva lineal es basa en una abstracció i no es correspon amb cap percepció subjectiva.

Arthur Zajonc a Capturar la llum, descriu un quadre anterior a l’establiment de la perspectiva lineal. En el quadre, diu Zajonc, res és correcte segons la perspectiva lineal, però des del punt de vista de les relacions espirituals, els colors, els gestos, l’escala relativa i la posició de cada figura, edificis i muntanya, revelen un ordre que si bé no s’ajusta a les lleis de la visió, està en harmonia amb els valors d’aquesta època. El que proposa Zajonc és que el naixement de la perspectiva lineal comporta, alhora, el retrocés de la llum interpretativa. Però, diu Steyerl, la perspectiva lineal també executa una operació ambivalent pel que fa a lx observadorx. Atès que el paradigma complet convergeix en un dels ulls de lx observadorx, un únic ull d’unx únicx observadorx, éstx es converteix en central per a la visió del món que el paradigma estableix, i alhora, la importància de lx observadorx es veu també minada pel supòsit que la visió segueix regles científiques. És a dir, al mateix temps que empodera a lx sujetx al situarlx en el centre de la visió, la perspectiva lineal també restringeix la subjectivitat de lx observadorx sotmetent-lx a les lleis suposadament objectives de la representació.

La perspectiva lineal es va convertir en l’única manera de representació acceptada per les elits religioses, militars i econòmiques de l’època instaurada a través del camp artístic en les disciplines dibuix, pintura i escultura i de l’arquitectura, i al voltant d’ella es va obrir la dicotomia correcta - incorrecta, bé - malament, és a dir, un binarisme per oposició que anul·lava i excloïa altres maneres de representació basades en valors, més enllà de la ciència.

Com actuen les emocions en la construcció dels cossos? Què fa que uns cossos siguin llegits com a emocionals i no uns altres? De quina manera les emocions els modelen i els donen forma?

Dolor, vergonya, por, repugnància, amor, odi, són alguns dels ancoratges emocionals que Sarah Ahmed identifica per a desconstruir les figures retòriques que articulen afectivament les polítiques textuals del sexisme, l’homofòbia i el racisme en el segle XXI. En Les polítiques culturals de les emocions, posa la mirada sobre els cossos i els objectes com a portadors de qualitats afectives i com aquestes són dotades de qualificatius que poden traduir-se en termes de bo - dolent.

 

Donna Haraway, en Les promeses dels monstres: Una política regeneradora per a altres inapropiats/des, planteja que, ser inapropiadx és no encaixar, és estar desubicadx en els mapes disponibles que especifiquen tipus d’actorxs i tipus de narratives, i diu: significa estar en una relació crítica i desconstructiva, en una (racio)*nalitat difractada més que refractària, com a maneres d’establir connexions potents que excedeixin la dominació. Ser inapropiadx no és ser modern ni ser postmodern, sinó insistir en l’amodern.

 

La seva proposta és pensar en una altra geometria i una altra òptica per a considerar les relacions basades en la diferència, ja sigui entre persones o entre humans, altres organismes i màquines, sense recórrer a la dominació jeràrquica, a la incorporació de parts en tots, a la protecció paternalista i colonialista, a la fusió simbiòtica, a l’oposició antagonista, o a la producció industrial de recursos.

La difracció, diu, no produeix un desplaçament del mateix, com sí que fan la reflexió i la refracció. La difracció és una cartografia de la interferència, no de la rèplica, el reflex o la reproducció. Un model difractat no indica on apareixen les diferències, sinó on apareixen els efectes de la diferència.

Recerca històrica conceptual

Una recerca que continua oberta, obra la porta a seguir creixent i buscant nous fronts on generar altres propostes instal·latives lumíniques:

bottom of page